Vasatokka

Arbres que semblen estendre's fins a l'infinit. Llacs d'aigües pures i perfectament calmades. Dies tossuts que es neguen a deixar pas a la nit. Saunes infernals seguides de banys gèlids. Tranquilitat, manca de preocupacions i pau.

Les terres nòrdiques ofereixen totes aquestes coses meravelloses i moltes més. Tanmateix, no serà per tot això que mai oblidaré Lapònia, sinó per vosaltres. De tot cor, Kiitos :)

***

Trees that seem to expand themselves until infinity. Lakes with pure and perfectly calm water. Stubborn days wich won't let night fall. Hellish saunas followed by icy baths. Calm, lack of concerns and peace.

Nordic lands offer all these marvellous things, and much more. However, it won't be because of all of this that I'll never forget Lapland, but because of you. With all my heart, Kiitos :)

A les fotos/In the pics: Otsamo; Kettulampi; Albert, Nikola, Franzi & Claire (a.k.a p*nis team). Inari, Lappi, Suomi

Vitamina sol

No hi ha nutrient més important per portar una vida plena que la llum. Tenir-ne els nivells adequats en sang fa, per exemple, que el nostre cervell sigui incapaç de generar tristesa, aborriment ni sensació de monotonia; que els nostres ulls percebin amb més facilitat la bellesa; que la nostra oïda sigui més sensible al valor dels silencis i de les paraules sinceres o que els nostres músculs facials tendeixin a esbossar somriures amb més freqüència.

Malauradament, però, "llum" no és més que el nom que donem a un concepte abstracte que marca la diferència entre les vides grises i les alegres, i tan sols es pot equiparar a un nutrient en l'inabastable món de les metàfores. Aconseguir viure irradiant brillantor és, de fet, una guerra que ens acompanya durant tota la vida i en la qual podem donar gràcies si de tant en tant aconseguim guanyar alguna batalla.

Tanmateix, no deixa de resultar agradable imaginar que les metàfores fossin alguna cosa més que relacions d'idees i tinguessin validesa en el món en què vivim. Llavors, fer que tot brilli seria tan fàcil com agafar una cullera com la del bol de la foto de més amunt i fer un bon glop de llum amb llet.

Ritmes

I quan ja saps quin camí agafar i et poses a recórrer-lo, t'adones que encara més important que saber per on tirar és tenir clar quin ritme pots aguantar, què estàs disposat a fer per seguir endavant, quins obstacles són els que et deixaran paralitzat i incapaç de seguir i qui o què t'ajudarà a sortejar-los.
No tothom sap caminar sempre amb la mateixa cadència, no tothom pot aguantar amb enteresa segons quins aiguats, no tothom pot acceptar els canvis amb la rapidesa adequada, no tothom aconsegueix decidir quina bifurcació agafarà abans d'estampar-se contra la valla protectora que les separa... I saber això és imprescindible, perquè és molt, massa fàcil creure que si t'endarrereixes és perquè alguna cosa no funciona en tu, quan en realitat... simplement estàs anant al teu ritme.

Enlluernats

Paradoxalment, moltes vegades resulta que quan volem parlar d'allò que realment ens importa i més arrelat està en nosaltres és precisament quan les forces ens fallen i, enlloc de dir el que volem amb veu ferma i amb el cap ben alt, ho fem arrossegant les paraules mentre abaixem la mirada. Hi ha quelcom que ens enlluerna fortament, i enlloc de fer com voldríem i obrir de bat a bat les finestres que separen la nostra intimitat del món exterior i cridar als quatre vents, ens hem de conformar amb entreobrir lleugerament la persiana i emetre un xiuxiueig vergonyós.

Precisament per això, hi ha vegades que, per molt que sembli el contrari, la timidessa amb què es pronuncien les paraules és una bona mesura de la seva importància.

Llibertat?

Cada cop que penso en el món en què vivim, no puc evitar trobar que la llibertat de què tant s'ufanen les civilitzacions occidentals no és a hores d'ara més que una il·lusió purament retòrica que és manté per fer-nos creure el que no és.

L'abundància material ens ha encegat i ens ha portat a crear un sistema en què els diners passen massa sovint per sobre de les persones i dels seus drets bàsics. Aquesta situació fa que, sense que ningú es queixi massa, visquem encadenats a l'avarícia dels qui, a través d'un bombardeig publicitari i ideològic continu, ens fan creure, per exemple, que és normal comprometre's de per vida amb una feina que molts cops no ens omple per tal de pagar un preu de bojos per un grapat de maons ben col·locats que anomenem casa, que l'objectiu de les nostres vides és treballar sense parar per aconseguir diners amb què comprar un munt de productes superflus que ens faran creure'ns millors que els nostres veïns, o que absolutament tot està subjecte a les exigències competitives del capitalisme més salvatge, inclosos productes indispensables com el menjar, l'habitatge o les medicines.

La roda del luxe ens té atrapats per una o altra banda, ja sigui perquè ens desvivim per acumular més i més riqueses o, el que és encara pitjor, perquè ens desvivim perquè un altre les pugui acumular i no ens deixi tirats al carrer.

I ja podem disposar de tanta llibertat com ens vulguin fer creure, que mentre no deixem d'estar enlluernats per les mentides i les promeses d'una felicitat que mai arriba que hi ha intrínsiques en aquest sistema podrit, no en farem cap tipus d'ús i continuarem lligats de cap a peus a la dictadura subtil que governa el mal anomenat primer món.

Foto: Vista més o menys aèria de Barcelona que, potser, ajuda a agafar una mica més de perspectiva i adonar-se d'algunes de les coses dites més amunt.