Avinguda Tibidabo

Com tothom que entra a l'estació, ell és allà per agafar un tren quan abans millor. A l'arribar, veu que hi ha un comboi aturat. Aquest és el final de la línia. Quan els trens arriben a aquesta parada, s'estan aturats una estona esperant a que la gent vagi pujant. Encara resten uns segons perquè la locomotora es torni a posar en marxa. Així doncs, es permet el luxe d'anar caminant xino-xano fins el vagó més proper.

A mig camí, però, una guspira encén la seva ment. Mira fixament el que hi ha sota els seus peus. És possible que ningú se n'hagi adonat? Al terra hi ha xocolata! Entusiasmat, s'ajup i comença a llepar les rajoles amb forma de xocolatina que cobreixen l'andana. Però en el gust d'aquell paviment no hi reconeix la xocolata, ni tampoc cap de les seves variants, com ara la xocolota blanca, la xocolata amb llet o la que té taronja amarga per dins. Més aviat troba que té un sabor bastant repulsiu; amb tocs de xiclet sec, regust a pixum de gos i virutes de vomitada. Fastiguejat, aixeca la mirada. Catant el terra ha perdut molt de temps, i ara el tren se n'està anant.

Per culpa d'aquest estrany caprici farà tard. Però almenys, pensa mentre immortalitza el moment fent una foto de la parada des de la seva perspectiva, conserva aquella actitut tan pròpia dels infants consistent en deixar volar la imaginació i no donar res per suposat. Al cap i a la fi, qui pot assegurar que enlloc d'adoquins no hi ha xocolota sense comprovar-ho per si mateix?

Foto: La possible instantània que el protagonista d'aquest relat podria haver capturat cap al final de la història. Estació FGC de l'Avinguda del Tibidabo, Barcelona, Agost del 2009

Risc

Surt a fer la seva feina. La seva barca és ràpida, i ben aviat serà prou lluny com perquè al seu voltant hi hagi poc més que foscor. Això és del tot normal per a ell. Aprofita la nit per anar a la zona on hi ha els peixos adequats, i quan s'hi pot veure comença a pescar. No li fa cap por la negror que l'envolta perquè sap que d'aquí no massa estona l'albada li portarà la llum que necessita per estar tranquil.

Avui, però, s'ha començat a fer preguntes. Què passaria si el sol no sortís i la nit es quedés fixada al cel? Al cap i a la fi, el fet que, des que té memòria, s'hagin acabat les nits per deixar pas al matí no vol dir que avui hagi de passar el mateix. Qui li pot assegurar amb una certessa total que l'aigua del mar tornarà a ser blava gràcies al començament d'un nou dia? Absolutament ningú.

S'adona que si segueix molta més estona pensant en aquestes coses es tornarà boig. S'aferra fortament al màstil del petit vaixell i segueix avançant, mentre, en veu baixa, resa perquè la costum s'imposi una vegada més.

Foto: La llum que surt correguda és la d'una barca que sortia a pescar de Bueu (Galícia) al voltant de les 6 del matí. Agost del 2009.

Efecte Doppler

Sé que t'allunyes de mi amb tota la força de què ets capaç. Cada cop recorres amb més fúria el camí que et porta cel enllà, lluny d'on jo m'he quedat. Això ho he pogut deduir amb facilitat observant que la llum que emet el teu LED és cada vegada més vermella, cosa que, segons el que estableix l'efecte Doppler, vol dir que la nostra velocitat relativa no para de créixer.

Tinc una base científica prou gran com per arribar a aquesta conclusió. Però, en canvi, sé tan poc de les persones que he estat incapaç d'evitar que acabessis fugint de mi. De vegades, deixem passar indolentment el temps, fins que és massa tard per canviar les coses i acabem lamentant-ho. Això és exactament el que em passa a mi ara mateix.

I tu d'aquí poc ja no seràs per a mi res més que la calor infrarroja d'una radiació que s'ha desplaçat fins i tot més enllà del vermell.

Començament

Un dia, mentre contemples una vegada més amb una mirada dispersa i aborrida la grisor que t'envolta, notes com alguna cosa vibra al teu costat. Encuriosit per aquest fet inusual, comences a observar amb més deteniment el teu entorn. Algú ha aterrat ben a prop de tu. No saps ben bé perquè, però de sobte notes com la teva vista es concentra cada cop més en el nouvingut. És com si cap allà on ell ha aterrat hi hagués més calor i alguna cosa bona t'hi esperés. T'acostes cap a ell a poc a poc. La teva excitació creix quan perceps que ell està fent el mateix que tu. No queda gaire per que us trobeu...
Ja està. Ara tan sols cal deixar que els ingredients facin xup-xup.

Foto: Uns coloms. Juliol del 2009.

Polseguera

Mitjançant el poder combinat de la imaginació i l'abstracció, podem observar l'univers des d'un punt de vista que queda al marge de tot. Si seguim una cadena de raonaments lògics basats en la percepció infitament més limitada que tenim des de la vida terrenal, podem deduir que des d'allà es veuria amb total claredat la manera com tot està connectat. Cada esdeveniment tindria unes conseqüències que podriem preveure sense cap por a equivocar-nos. Les sorpreses no existirien per a nosaltres, ja que no formariem part de res de tot el que ocorreria allà on dirgiriem la nostra mirada.

Aquest punt de vista, però, és tan sols una aspiració teòrica i utòpica. Per sort i per desgràcia (si, les dues coses a la vegada), estem condemnats a formar part de tot el que passa, i qualsevol alteració de l'estat de qualsevol cosa produida en qualsevol lloc ens pot afectar profundament i sense avisar.

No podem fer altra cosa que acceptar que haurem de lluitar per veure-hi clar cada cop que un camió que passa sense avisar deixi un rastre de polseguera.

Foto: Camió passant per algun lloc entre Alpicat i Alguaire, Juliol del 2009