Com qui sent ploure

Com li passa a tanta altra gent, un dia va caure víctima de la grip. Es trobava tan malament que, en contra de la seva voluntat, va haver d'estar-se uns dies sense sortir de casa. Mai havia estat una persona massa casolana. Només de pensar que no podia sortir a esbargir-se i s'havia de conformar amb moure's per en un petit espai que, de tan tancat, era gairebé claustrofòbic, es posava nerviós. Amb prou feines podia fer res per matar les hores de reclusió forçada i evitar caure presa de l'angoixa.

Una nit, però, va sentir com començava a ploure. Encuriosit pel que estaria passant, va agafar a corre cuita una cadira atrotinada i es va plantar davant la finestra de la seva habitació per contemplar més còmodament el que passava fora dels murs del seu bloc. Durant les següents tres hores, va observar embadalit com les gotes de pluja mullaven a marxes forçades els carrers, dificultaven la circulació dels cada vegada més escassos cotxes que hi havia i s'enganxaven ocasionalment al vidre de la seva finestra. Fins que no va parar de ploure no es va acabar de percatar del que acabava de viure. L'aigua que acabava de veure caure del cel l'havia sorprès molt gratament. En tots els anys que portava viscuts no s'havia adonat de la calma que li inspira ser testimoni des d'un lloc calent i aixoplugat de l'espectacle de les precipitacions.

Des d'aquella nit, cada cop que té ganes de descansar de tot plegat s'espera a que es faci fosc, agafa la seva vella cadira i s'asseu davant de la finestra de sempre a esperar la pluja.

Foto: Una nit plujosa a Lleida, Juny del 2009

Standby

Quan és de nit, la seva bombeta s'encén. Amb això, ajuda a que els carrers no siguin tan foscos i hostils. Gràcies a la seva tasca, els solitaris poden sortir a passejar el gos quan de matinada l'angoixa els envaiex, els sociables poden parlar i beure en un banc sense les limitacions que imposa la foscor i els enamorats poden contemplar en silenci les anades i vingudes de l'aigua del mar.

Quan es fa de dia, s'apaga. Sap que ja ha complert la seva funció i que seguir irradiant llum enmig de la claror que proporciona el sol seria inútil.

Encara que pugui semblar absurd, del seu comportament se'n pot prendre molt bona nota. I és que hi ha vegades que, per molt que ens empenyem en el contrari, no podem ser útils. Molts cops, quan això ens passa no sabem mantenir-nos en un segon pla i deixar que les coses segueixin el seu curs, sino que seguim intentant fer quelcom per participar. La majoria de vegades, aquests actes estèrils no fan més que embolicar la troca i inhabilitar-nos per actuar quan és el nostre torn. El millor que, al meu parer, es pot fer en aquest tipus de situacions és seguir l'exemple del fanal i, engollint-nos l'orgull, esperar a que arribi el moment de treure el que podem oferir.

Foto: Fanal del port de Barcelona, Juny del 2009

Avinguda Tibidabo

Com tothom que entra a l'estació, ell és allà per agafar un tren quan abans millor. A l'arribar, veu que hi ha un comboi aturat. Aquest és el final de la línia. Quan els trens arriben a aquesta parada, s'estan aturats una estona esperant a que la gent vagi pujant. Encara resten uns segons perquè la locomotora es torni a posar en marxa. Així doncs, es permet el luxe d'anar caminant xino-xano fins el vagó més proper.

A mig camí, però, una guspira encén la seva ment. Mira fixament el que hi ha sota els seus peus. És possible que ningú se n'hagi adonat? Al terra hi ha xocolata! Entusiasmat, s'ajup i comença a llepar les rajoles amb forma de xocolatina que cobreixen l'andana. Però en el gust d'aquell paviment no hi reconeix la xocolata, ni tampoc cap de les seves variants, com ara la xocolota blanca, la xocolata amb llet o la que té taronja amarga per dins. Més aviat troba que té un sabor bastant repulsiu; amb tocs de xiclet sec, regust a pixum de gos i virutes de vomitada. Fastiguejat, aixeca la mirada. Catant el terra ha perdut molt de temps, i ara el tren se n'està anant.

Per culpa d'aquest estrany caprici farà tard. Però almenys, pensa mentre immortalitza el moment fent una foto de la parada des de la seva perspectiva, conserva aquella actitut tan pròpia dels infants consistent en deixar volar la imaginació i no donar res per suposat. Al cap i a la fi, qui pot assegurar que enlloc d'adoquins no hi ha xocolota sense comprovar-ho per si mateix?

Foto: La possible instantània que el protagonista d'aquest relat podria haver capturat cap al final de la història. Estació FGC de l'Avinguda del Tibidabo, Barcelona, Agost del 2009

Risc

Surt a fer la seva feina. La seva barca és ràpida, i ben aviat serà prou lluny com perquè al seu voltant hi hagi poc més que foscor. Això és del tot normal per a ell. Aprofita la nit per anar a la zona on hi ha els peixos adequats, i quan s'hi pot veure comença a pescar. No li fa cap por la negror que l'envolta perquè sap que d'aquí no massa estona l'albada li portarà la llum que necessita per estar tranquil.

Avui, però, s'ha començat a fer preguntes. Què passaria si el sol no sortís i la nit es quedés fixada al cel? Al cap i a la fi, el fet que, des que té memòria, s'hagin acabat les nits per deixar pas al matí no vol dir que avui hagi de passar el mateix. Qui li pot assegurar amb una certessa total que l'aigua del mar tornarà a ser blava gràcies al començament d'un nou dia? Absolutament ningú.

S'adona que si segueix molta més estona pensant en aquestes coses es tornarà boig. S'aferra fortament al màstil del petit vaixell i segueix avançant, mentre, en veu baixa, resa perquè la costum s'imposi una vegada més.

Foto: La llum que surt correguda és la d'una barca que sortia a pescar de Bueu (Galícia) al voltant de les 6 del matí. Agost del 2009.

Efecte Doppler

Sé que t'allunyes de mi amb tota la força de què ets capaç. Cada cop recorres amb més fúria el camí que et porta cel enllà, lluny d'on jo m'he quedat. Això ho he pogut deduir amb facilitat observant que la llum que emet el teu LED és cada vegada més vermella, cosa que, segons el que estableix l'efecte Doppler, vol dir que la nostra velocitat relativa no para de créixer.

Tinc una base científica prou gran com per arribar a aquesta conclusió. Però, en canvi, sé tan poc de les persones que he estat incapaç d'evitar que acabessis fugint de mi. De vegades, deixem passar indolentment el temps, fins que és massa tard per canviar les coses i acabem lamentant-ho. Això és exactament el que em passa a mi ara mateix.

I tu d'aquí poc ja no seràs per a mi res més que la calor infrarroja d'una radiació que s'ha desplaçat fins i tot més enllà del vermell.