Des de feia un temps, la gent no parava de repetir-li que no fotia pal a l'aigua. Allò el molestava profundament; sens dubte perquè els qui l'hi deien tenien tota la raó del món. Un dia, cansat de la situació en què es trobava la seva vida, va resoldre que allò havia de canviar. Amb decisió, es va posar l'abric i se'n va anar a l'estany del parc del costat de casa seva. Va agafar el primer bastó que va trobar i el va tirar amb energia a l'aigua. El tros de fusta, però, no es va ni mullar.
El llac estava gelat, amb la qual cosa encara no havia pogut "fotre pal a l'aigua". Sense saber si plorar o riure, va girar cua i va marxar amb pas taciturn en direcció casa seva.
Foto: Un pal sobre la superfície gelada del parc de la Mitjana de Lleida. Febrer del 2010
