Consell indecent

Mentre aconsegueixes mantenir l'equilibri per seguir el camí estricte que et permet caminar sense emmerdar-te, tot sembla molt fàcil.

Com que tot és tan fàcil, et sents segur.Quan veus que algú cau al fang i es troba desorientat, tens claríssim què ha de fer, i, com que et posa nerviós veure que no ho fa, no pares de dir-l'hi. Quan acabes de donar els teus consells et sents savi i superior.

Però un dia és a tu a qui toca caure. De sobte, el teu món s'ha desmoronat, i amb ell la teva confiança gairebé arrogant. No saps què fer per sortir del pou on t'has ficat. Has perdut la inèrcia que et feia seguir avançant, i sense ella no saps què fer ni on anar, ni ho sabràs fins que algú et rescati.

Però, com a mínim, la teva caiguda t'ha servit per adonar-te d'una cosa: És assombrosament fàcil donar consells sobre coses de les quals en realitat no saps res.

Foto: Camí "enrajolat" i net de la platja de Cunit. Abril del 2009.

Depeche Mode

Durant poc menys de dues hores, ens van fer sentir millor que a casa. Vam poder gaudir del silenci, provar què se sent al posar-nos a una altra pell o, fins i tot, com si de nou fóssim criatures, amagar-nos darrere d'una roda. Durant una estona van aconseguir crear una comunió que ens va fer pensar que ningú ens faria caure mai més. Però res és etern, i menys els concerts, on la qüestió del temps és tan important.

Com no podia ser d'altra manera, la nit va tenir, doncs, un final. Al contrari que moltes altres vegades, aquest cop, però, vam marxar amb la sensació que no quedava cap forat per omplir.

Foto: El palau Sant Jordi, pocs minuts després d'un concert genial de Depeche Mode. Novembre del 2009

PD: Com haureu endevinat, tots els links són cançons. En cas que les vulgueu escoltar (i sentir), us reccomano que ho feu a la vostra habitació.

Amb la paella per un mànec balder

Fins que no es donen les condicions climatològiques adequades, ni tan sols et pots enlairar un trist pam del terra que et condemna a la immobilitat.
Quan sembla que el vent bufa al teu favor, t'adones que la teva trajectòria és inestable. Alguna cosa que abans no et molestava ara et falla. Ja està! Ets tu mateix! Se t'han creuat els cables i, fins que no estiguin al seu lloc, no podràs dirigir-te allà on vols.
Amb penes i treballs, aconsegueixes desfer el teu embolic particular. Ara ets lliure de surcar el cel a la teva voluntat.
Per arribar aquí has hagut d'esperar i perseverar molt. I, tanmateix, un cop de vent inesperat et pot fer tornar amb una facilitat indignantment increïble a la situació inicial, quan estaves a terra i amb els cables creuats.

Però bé, tot sigui per aconseguir volar una estoneta curta, oi?



Foto: El Joan fent volar un estel a la platja de la Barceloneta. Desembre del 2009.

El perquè de tot plegat

-Va, vinga, sí

-No

-Per què no?

-Per què sí?

-Per què tant perquè?

Foto: Platja de Badalona. Juliol del 2009

Velocitat angular

El món no para de girar. I ho fa, a més, amb una inèrcia contra la que cap de nosaltres pot forcejar. Ningú vol quedar-se a la cua i veure com la vida s'escapa, així que, amb més o menys esforç, amb més o menys encert, tots anem seguint el ritme de les coses.

De vegades, però, durant aquesta frenètica cursa contrarrellotge ens topem amb obstacles i ens fem ferides. Res desitjaríem més que parar una estona a curar-nos-les, però aturar-se és un luxe que no ens podem permetre. Així doncs, continuem corrent, i en la bogeria de la marxa aconseguim que les llagrimes no aflorin.

És així com tan tristament confonem haver oblidat les buidors amb no tenir temps per a pensar-hi.

Foto: Carroussel al Maremàgnum, Barcelona. Gener del 2009

Un toc d'humor

Títol:
UN AMOR D'ALLÒ MÉS ESPECIAL.



Aquest és un acudit gràfic que se'm va ocórrer fa molt de temps i tenia ganes de pujar aquí. I és que no tot havia de ser seriositat, en aquest blog...

Paradoxes del progrés

El primer pas que cal donar per arribar a ser algú és aprendre a no ser ningú.


Foto: Algú. Barcelona, Febrer del 2009

Ànim al lliure

Mentre jeia a la gespa contemplant les estrelles, se li va ocórrer que, potser, pel fet de ser capaç de sobreposar la fascinació que sentia pels astres al gran fred que li envaia tot el cos, la seva era una ànima lliure, d'aquelles que no es deixen corrompre per res del món (terrenal).

Mentre gaudia de la calidessa d'aquest pensament, va notar que algu s'estirava al seu costat i l'abraçava. Llavors es va adonar que la seva idea original era equivocada. Una ànima mai és lliure del tot si es veu obligada a "gaudir" de la seva llibertat en solitud.

Ells, però, havien tingut la sort de trobar-se

Foto: El cel nocturn d'Alsamora, un poblet de la vall d'Ares. Agost del 2009

Canvi de fotograma

Hi ha canvis tan subtils que no es poden apreciar. Això, però, no vol dir que no arrosseguin amb ells tota una cadena de conseqüències.
De sobte i sense saber perquè, et pots adonar que un somriure que abans et deixava fred ara t'enamora; que, després de tota una vida vomitant en tastar-lo, el pà amb tomàquet t'encanta o que el déu en què mai havies cregut està present en tu i et dóna una pau interior sense precedents.
Els fotogrames de la pel·lícula de la nostra vida se succeeixen tan ràpidament que no podem captar el seu flux. De vegades, la imatge següent a la que acaba de passar no és la que esperàvem i, com que el canvi de fotograma s'ha produit sense que ens en percatem, ens trobem davant de situacions en què mai ens pensàvem que ens trobaríem. En un instant que ens ha passat de llarg i mai podrem recuperar, una guspira invisible ha brillat i ha canviat el nostre rumb. Potser allò tan fantàstic que anomenem màgia no és més que això.



Foto: El pas d'un fotograma al següent captat per mitjà d'una tècnica ultrasecreta. Bueu. Agost del 2009

Com qui sent ploure

Com li passa a tanta altra gent, un dia va caure víctima de la grip. Es trobava tan malament que, en contra de la seva voluntat, va haver d'estar-se uns dies sense sortir de casa. Mai havia estat una persona massa casolana. Només de pensar que no podia sortir a esbargir-se i s'havia de conformar amb moure's per en un petit espai que, de tan tancat, era gairebé claustrofòbic, es posava nerviós. Amb prou feines podia fer res per matar les hores de reclusió forçada i evitar caure presa de l'angoixa.

Una nit, però, va sentir com començava a ploure. Encuriosit pel que estaria passant, va agafar a corre cuita una cadira atrotinada i es va plantar davant la finestra de la seva habitació per contemplar més còmodament el que passava fora dels murs del seu bloc. Durant les següents tres hores, va observar embadalit com les gotes de pluja mullaven a marxes forçades els carrers, dificultaven la circulació dels cada vegada més escassos cotxes que hi havia i s'enganxaven ocasionalment al vidre de la seva finestra. Fins que no va parar de ploure no es va acabar de percatar del que acabava de viure. L'aigua que acabava de veure caure del cel l'havia sorprès molt gratament. En tots els anys que portava viscuts no s'havia adonat de la calma que li inspira ser testimoni des d'un lloc calent i aixoplugat de l'espectacle de les precipitacions.

Des d'aquella nit, cada cop que té ganes de descansar de tot plegat s'espera a que es faci fosc, agafa la seva vella cadira i s'asseu davant de la finestra de sempre a esperar la pluja.

Foto: Una nit plujosa a Lleida, Juny del 2009

Standby

Quan és de nit, la seva bombeta s'encén. Amb això, ajuda a que els carrers no siguin tan foscos i hostils. Gràcies a la seva tasca, els solitaris poden sortir a passejar el gos quan de matinada l'angoixa els envaiex, els sociables poden parlar i beure en un banc sense les limitacions que imposa la foscor i els enamorats poden contemplar en silenci les anades i vingudes de l'aigua del mar.

Quan es fa de dia, s'apaga. Sap que ja ha complert la seva funció i que seguir irradiant llum enmig de la claror que proporciona el sol seria inútil.

Encara que pugui semblar absurd, del seu comportament se'n pot prendre molt bona nota. I és que hi ha vegades que, per molt que ens empenyem en el contrari, no podem ser útils. Molts cops, quan això ens passa no sabem mantenir-nos en un segon pla i deixar que les coses segueixin el seu curs, sino que seguim intentant fer quelcom per participar. La majoria de vegades, aquests actes estèrils no fan més que embolicar la troca i inhabilitar-nos per actuar quan és el nostre torn. El millor que, al meu parer, es pot fer en aquest tipus de situacions és seguir l'exemple del fanal i, engollint-nos l'orgull, esperar a que arribi el moment de treure el que podem oferir.

Foto: Fanal del port de Barcelona, Juny del 2009

Avinguda Tibidabo

Com tothom que entra a l'estació, ell és allà per agafar un tren quan abans millor. A l'arribar, veu que hi ha un comboi aturat. Aquest és el final de la línia. Quan els trens arriben a aquesta parada, s'estan aturats una estona esperant a que la gent vagi pujant. Encara resten uns segons perquè la locomotora es torni a posar en marxa. Així doncs, es permet el luxe d'anar caminant xino-xano fins el vagó més proper.

A mig camí, però, una guspira encén la seva ment. Mira fixament el que hi ha sota els seus peus. És possible que ningú se n'hagi adonat? Al terra hi ha xocolata! Entusiasmat, s'ajup i comença a llepar les rajoles amb forma de xocolatina que cobreixen l'andana. Però en el gust d'aquell paviment no hi reconeix la xocolata, ni tampoc cap de les seves variants, com ara la xocolota blanca, la xocolata amb llet o la que té taronja amarga per dins. Més aviat troba que té un sabor bastant repulsiu; amb tocs de xiclet sec, regust a pixum de gos i virutes de vomitada. Fastiguejat, aixeca la mirada. Catant el terra ha perdut molt de temps, i ara el tren se n'està anant.

Per culpa d'aquest estrany caprici farà tard. Però almenys, pensa mentre immortalitza el moment fent una foto de la parada des de la seva perspectiva, conserva aquella actitut tan pròpia dels infants consistent en deixar volar la imaginació i no donar res per suposat. Al cap i a la fi, qui pot assegurar que enlloc d'adoquins no hi ha xocolota sense comprovar-ho per si mateix?

Foto: La possible instantània que el protagonista d'aquest relat podria haver capturat cap al final de la història. Estació FGC de l'Avinguda del Tibidabo, Barcelona, Agost del 2009

Risc

Surt a fer la seva feina. La seva barca és ràpida, i ben aviat serà prou lluny com perquè al seu voltant hi hagi poc més que foscor. Això és del tot normal per a ell. Aprofita la nit per anar a la zona on hi ha els peixos adequats, i quan s'hi pot veure comença a pescar. No li fa cap por la negror que l'envolta perquè sap que d'aquí no massa estona l'albada li portarà la llum que necessita per estar tranquil.

Avui, però, s'ha començat a fer preguntes. Què passaria si el sol no sortís i la nit es quedés fixada al cel? Al cap i a la fi, el fet que, des que té memòria, s'hagin acabat les nits per deixar pas al matí no vol dir que avui hagi de passar el mateix. Qui li pot assegurar amb una certessa total que l'aigua del mar tornarà a ser blava gràcies al començament d'un nou dia? Absolutament ningú.

S'adona que si segueix molta més estona pensant en aquestes coses es tornarà boig. S'aferra fortament al màstil del petit vaixell i segueix avançant, mentre, en veu baixa, resa perquè la costum s'imposi una vegada més.

Foto: La llum que surt correguda és la d'una barca que sortia a pescar de Bueu (Galícia) al voltant de les 6 del matí. Agost del 2009.

Efecte Doppler

Sé que t'allunyes de mi amb tota la força de què ets capaç. Cada cop recorres amb més fúria el camí que et porta cel enllà, lluny d'on jo m'he quedat. Això ho he pogut deduir amb facilitat observant que la llum que emet el teu LED és cada vegada més vermella, cosa que, segons el que estableix l'efecte Doppler, vol dir que la nostra velocitat relativa no para de créixer.

Tinc una base científica prou gran com per arribar a aquesta conclusió. Però, en canvi, sé tan poc de les persones que he estat incapaç d'evitar que acabessis fugint de mi. De vegades, deixem passar indolentment el temps, fins que és massa tard per canviar les coses i acabem lamentant-ho. Això és exactament el que em passa a mi ara mateix.

I tu d'aquí poc ja no seràs per a mi res més que la calor infrarroja d'una radiació que s'ha desplaçat fins i tot més enllà del vermell.

Començament

Un dia, mentre contemples una vegada més amb una mirada dispersa i aborrida la grisor que t'envolta, notes com alguna cosa vibra al teu costat. Encuriosit per aquest fet inusual, comences a observar amb més deteniment el teu entorn. Algú ha aterrat ben a prop de tu. No saps ben bé perquè, però de sobte notes com la teva vista es concentra cada cop més en el nouvingut. És com si cap allà on ell ha aterrat hi hagués més calor i alguna cosa bona t'hi esperés. T'acostes cap a ell a poc a poc. La teva excitació creix quan perceps que ell està fent el mateix que tu. No queda gaire per que us trobeu...
Ja està. Ara tan sols cal deixar que els ingredients facin xup-xup.

Foto: Uns coloms. Juliol del 2009.

Polseguera

Mitjançant el poder combinat de la imaginació i l'abstracció, podem observar l'univers des d'un punt de vista que queda al marge de tot. Si seguim una cadena de raonaments lògics basats en la percepció infitament més limitada que tenim des de la vida terrenal, podem deduir que des d'allà es veuria amb total claredat la manera com tot està connectat. Cada esdeveniment tindria unes conseqüències que podriem preveure sense cap por a equivocar-nos. Les sorpreses no existirien per a nosaltres, ja que no formariem part de res de tot el que ocorreria allà on dirgiriem la nostra mirada.

Aquest punt de vista, però, és tan sols una aspiració teòrica i utòpica. Per sort i per desgràcia (si, les dues coses a la vegada), estem condemnats a formar part de tot el que passa, i qualsevol alteració de l'estat de qualsevol cosa produida en qualsevol lloc ens pot afectar profundament i sense avisar.

No podem fer altra cosa que acceptar que haurem de lluitar per veure-hi clar cada cop que un camió que passa sense avisar deixi un rastre de polseguera.

Foto: Camió passant per algun lloc entre Alpicat i Alguaire, Juliol del 2009

Elles

Entre les persones, les coses mai són blanques o negres. La complexitat de tot plegat fa que apareguin continuament diferents colors que no deixen de fluctuar i canviar l'estat de les relacions.
De vegades, però, es dóna la màgica circumstància que els colors no se surten mai de la gamma de la brillantor, l'alegria i la calidessa. I aquest és el seu cas. Caminen juntes per la vida sota l'aixopluc d'un amor que, amb màgia i esforç a parts iguals, han bastit sobre les seves ànimes. I, a més, com si amb tot això no en tinguessin prou, han adquirit la facultat de viure en una miqueta més de sintonia amb el món, irradiant pertot arreu la seva felicitat i sabent transmetre-la a qui les estimem.
Jo, des de l'humil i a la vegada privilegiat punt de vista que tinc de la seva relació, només els hi vull desitjar que en les mirades que es facin d'ara en endavant no hi hagi res més que sentiment pur, i que els seus cors es mantinguin per molts i molts anys en la banda brillant de la vida.


Moltes felicitats!

Mandra

-Hi pujaré caminant.
-Però vols dir que no hi ha massa pisos? No seria millor que hi anéssis en ascensor?
-Tu creus que deixant que una màquina faci per mi tota la feina que cal per arribar a dalt podré sentir aquella sensació tan bonica que et queda quan estàs cansat per culpa del TEU propi esforç?
-Bah...


Foto: Dinou pisos, vistos des de baix.

Vicis i virtuts

Cap de nosaltres és un personatge de ficció susceptible de ser definit com a bo o dolent. Pel contrari, dintre de cadascú hi ha quelcom bo, altruista, sacrificat, respectuós, honrat; però també habiten en el nostre interior impulsos propensos a l'enveja, la malícia, la mentida, la cobardia, l'apatia i l'egoisme.

Així doncs, les característiques del nostre ésser es podrien dividir, de manera molt resumida, en "vicis" i "virtuts", incompatibles entre si. Cadascun de tots els impulsos que voldrien regir el nostre comportament es barallen contínuament entre si, és impossible un equilibri perfecte entre "bé" i "mal", "fosca" i "claror".

És potser aquesta una justificació del fet que, de vegades, cometem autèntiques aberracions morals i sapiguem conviure-hi sense gaires càrrecs de consciència?

Foto: El cel i els núvols barallant-se per l'hegemonia del firmament.

Pluja d'idees

El món està permanentment ruixat per una pluja d'idees. Raonaments, conceptes abstractes, noves paraules, sentiments, experiències, solucions, invencions, poemes i, en definitiva, tot tipus de productes de l'intel·lecte, impregnen l'aire que respirem de forma anàloga a com les gotes d'aigua humitegen l'atmosfera durant les precipitacions.
Malauradament, aquesta analogia es manté si examinem de quina manera reaccionem davant aquesta pluja de coneixements. A poca gent li agrada sortir i xopar-se d'idees, ja que, diuen, és incòmode i et pots refredar. La majoria es defenen, com si portéssin un paraigües, de l' "atac" de la riquessa intelectual i el diàleg, i això quan no es queden a casa mirant la tele. Les idees caigudes a terra de ningú els deixen tan indiferents com l'aigua dipositada als espais entre les rajoles, i ,simplement, hi passen per sobre, trepitjant-les tot procurant no relliscar.

Mentre la mandra i la por a la incomoditat segueixin pesant més que la possibilitat d'enriquir-nos i millorar entre tots el món, seguirem desaprofitant la pluja d'idees que som capaços de generar.


Foto: Dia de pluja, Passeig de Gràcia, Març del 2009.

Holidays

"Sunshine in yellow, vent saharaui,

tens es meari en es sol.

No me das miedo Carmen Consuelo,

es dromedari és a Liverpool.

Dàtils, piscines, te i pastes fines,

butterflies singing my song.

Quiero sangría, dame Maria,

ron, coca-cola y limón..."

[Holidays-Antònia Font]


Ja era hora de canviar les converses estudiantils i atrafegades sobre exàmens per
llargues nits rient a la fresca...


Foto: Palmera a les sis del matí, cunit, Abril del 2009.

Avançar

Traçar un camí propi requereix valor. Costa molt més avançar per les sinuositats dels terrenys poc aplanats que per les víes rectes que tothom transita. Girar el cap i veure que no hi ha ningú empenyent i acompanyant pot ser causa d'angoixa. Els trajectes lents atreuen molt menys el públic que no pas la vertiginositat dels qui avancen ràpids, segurs i amb poques preguntes al cap.
I, per si tot això fos poc, als senders minoritaris no hi ha cap catenària que asseguri que sempre tindràs energia per tirar endavant, sinó que ets tu el responsable de trobar el combustible que et permeti seguir.
Però tots els que posen aquestes objeccions a aquesta opció obliden la bellessa dels paisatges poc transitats, i fan la vista grossa quan s'adonen que l'alta velocitat ni tan sols deixa distingir amb nitidessa el fum dels cotxes de l'aire que respirem. La valentia té moltes recompenses, i totes valen la pena, malgrat deixin una primera impressió dolenta.


Foto: Estació de trens Sant Llorenç, Abril del 2009

No inercials

En física, s'entén per sistema de referència no inercial aquell des del qual, pel fet d'estar sotmès a una determinada acceleració, no es poden descriure els fenòmens que s'observen utilitzant els principis fonamentals de la dinàmica, o lleis de Newton. Així doncs, al descriure fenòmens físics des d'aquest tipus de punts de referència, es fa necessari acceptar unes forces imaginàries però imprescindibles per comprendre correctament allò que estem intentant explicar: les forces d'inèrcia. Que es tinguin en compte forces ficticies no implica, però, que les conclusions a les que arribem en els nostres anàlisis siguin també fictícies; l'explicació final d'un esdeveniment qualsevol és la mateixa tant si l'hem desenvolupat des del punt de vista d'un sistema de referència no inercial com si ho hem fet des del punt de vista d'un sistema de referència inercial (sistema no sotmès a acceleració i en el qual, per tant, tenen validessa les lleis de Newton a l'hora de descriure fenòmens físics).

Si heu aguantat tota aquesta explicació que acabo de fer us preguntareu, i amb raó: perquè aquest tio m'ha clavat una parrafada de tant poc interès literari i, a més, amb risc de semblar un puto pedant i/o cagar-la en la seva explicació donada la seva nul.la experiència com a divulgador científic?

Doncs bé, m'he aventurat a explicar aquest concepte perquè crec que és un bon exemple de com la ciència no és sempre una cosa completament aïllada de la vida real i, de vegades, fins i tot ens pot brindar l'oportunitat de jugar amb les metàfores.

I és que hi ha ocasions en què les coses semblen torçar-se'ns irremeiablement i no sabem com pensar o actuar per solucionar-ho. És bastant probable que llavors ens parem a analitzar detingudament la nostra situació. A primer cop d'ull, veiem que el sentit comú i la raó no poden proporcionar-nos la solució que busquem. Però molts cops ens oblidem que el camí racional no és l'únic que podem prendre. Sempre existeix l'opció de donar un gir de 180 graus en el nostre pensament i convertir-nos en no-inercials, oblidar-nos de les lleis universals que sempre ens han dit que regeixen les nostres vides i, simplement, imaginar, somiar o el que a cadscú li funcioni. És molt possible que, després de posar en pràctica els nostres recursos personals, intransferibles i completament separats de la màquina aplastadora de la sistematització, trobem una clariana que il.lumina la fosca del nostre garbell de problemes, crisis i tristesses.

Sortint fora de la inèrcia, tal i com es fa en la física, haurem sabut continuar endavant, i dedicar-nos... al següent problema.

Foto: punt de la roda d'una bicicleta que, pel fet d'estar sotmés, al menys, a acceleració normal, és un sistema de referència no inercial. Estany d'Ivars, Maig del 2009.

Nyam!

Les aparences no enganyarien si no fos perquè esperem veure en les coses allò que no té perquè ser-hi. I perquè la inèrcia de la falta d'atenció no porta mai a pensar que res es pugui sortir de la norma.

S'ha de reconèixer, però, que segons quines sopreses potser seria millor no tenir-les.

Foto: Sorpresa en forma de planta carnívora, Estany d'Ivars, Maig del 2009

Zumo de sol

La ciudad es como una gran centrifugadora para la población. Casi a cada instante aparecen y suceden muchisimas cosas que a algunos van a dejar indiferentes y a otros van a marcar para siempre. Como brotes espontáneos, surjen nuevas diferencias entre la gente que alejan a las personas de un centro común de una forma irremediable.

Sin embargo, cada atardecer el sol consigue convocar a gentes muy distintas en un momento de conexión ancestral; la magia de ver como las nubes se beben el jugo que el gran astro regala en sus últimos rayos, dejandonos, en un acto de traviesa paradoja, probar las últimas gotas del sabor a infinito, aunque durante un solo instante.

Foto: Atardecer en la playa de Barcelona, Enero de 2009

És tendre, això d'estendre

Era un d'aquells calorosos dies d'estiu en què un no sap què fer. Ell passejava absort i distant pel carrer, parant atenció tan sols a allò que els auriculars del seu mp3 li poguessin transmetre.
En un moment donat,va començar a sonar "Corazón de mimbre", de Marea. Quan feia 29 segons que la cançó havia començat, la veu de Kutxi Romero va xiuxiuejar "yo me quedo aquí a tender mi pena al sol".

Sense saber ben bé perquè, aquestes paraules van tenir en ell un estrany efecte revelador. Ja n'hi havia prou d'arrossegar a tot arreu l'amargor acumulada durant el seu hivern anímic que li impedia gaudir de la calidessa del bon temps.
Estendre de tant en tant les tristors no fa que es volatilitzin per sempre, però si que s'evapori l'humitat llacrimosa que les impregna i, per tant, que ens pesin molt menys.


Fotos: Pinces i cordes, a Estopiñán del castillo. Febrer del 2009.

Suspensió en l'aire

D'infinites situacions per venir, en derivaran amb tota certessa infinites preguntes. D'infintes preguntes, ben poques tindran resposta inmediata; la majoria seran de molt dificil o impossible contesta.
Potser l'atmosfera s'anirà carregant d'interrogants. Potser en algún moment es farà difícil respirar i tot.
Però hi ha alguna satisfacció comparable a desxifrar el que creiem que era indesxifrable?


Foto: Un interrogant perdut per l'aire, pantà de sant Llorenç de Montgay, Abril del 2009

Inefabilitat

De vegades, es dóna l'amarga circumstància que el més bonic i millor que tenim per dir és precisament allò més costa d'exterioritzar. Trobar-nos immersos en aquesta situació és comparable al que sent algu que ha estat enterrat viu; les nostres paraules criden i criden des de la profunditat del nostre ésser, sense trobar manera d'arribar a cap oient de forma clara i intel.ligible.

Potser el pitjor d'aquest garbell d'insuficiències comunicatives és la incertessa de no tenir ni idea de fins quan es prolongaran. Tard o d'hora arriba, però, el moment de l'alliberació. I és llavors, en una mirada fugaç, mentre escoltem aquella cançó, quan el sol juga a fet i amagar amb els núvols, durant una carícia, o en qualsevol altre instant que volguem imaginar quan la nostra essència vola per fi lliure i algú, com qui sent la veu demanant auxili d'algú que agonitza enèrgicament sota terra, s'impressiona al veure com de gran pot arribar el que pel simple fet de ser vius podem oferir.

Foto: Dofí, potser, intentant superar la barrera del llenguatge amb la mirada; zoo de Barcelona, Abril del 2009

[Text inspirat en el conte "Axolotl", de Julio Cortázar (inclòs a la recopilació de narracions "Final del juego"), la lectura del qual recomano amb entusiasme]

Contra viento y marea

En el mundo hay infinidad de lugares cercanos al mar mucho más bonitos que el espigón artificial de aquel pueblo turístico. En aquella zona de la costa, el mediterraneo dejaba mucho que desear en cuanto a la pureza de sus aguas y la abundancia de peces valiosos. Su vieja y estropeada caña podía aspirar a bien poco en sus intentos por hacerse con alguna presa. Y, por si todo esto fuera poco, sus vacaciones terminarían pronto, dejando paso de nuevo a la temible rutina con que cada dia se tenía que enfrentar.
Y sin embargo, él se sobreponía al sinfín de adversidades que sus circumstacias le imponían.
Se despertaba con el sol y mientras éste acababa de salir disfrutaba de su agradable autocompañía, esperando pacientemente a que sus intentos de pescar fueran recompensados.

Y es así, yendo contra viento y marea, siendo mucho él y poco sus circumstancias, como sabía ser feliz.






Pescador en uno de los espigones de la playa de Cunit, a las seis de la mañana. Abril 2009

Discurs inaugural

Bé, per inaugurar el meu blog em presentaré. Sóc en Gerard Pelegrí, altrament anomenat "gepe", un lleidatà de setze anys. La causa que m'ha empès a crear aquest blog ha estat la meva recent afició a la fotografia. Trobo que la possibilitat de difondre la tasca que hom realitza, encara que sigui mínimament, afegeix un plus de motivació en la realització d'aquesta molt important. De vegades, aquesta empenteta que ens infon compartir allò que creem, pot suposar fins i tot un canvi significatiu en la nostra manera de fer les coses; una millora de la tècnica (en aquest cas fotogràfica) i, sobretot, un augment de l'amor amb què ens hi dediquem.
Així doncs, amb l'esperança que això es compleixi, inauguro aquest espai. Pel que fa al contingut de les entrades, la meva idea inicial és que constin d'una o varies fotografies acompanyades d'un petit text, ja que, si bé no sé del cert si val més una imatge o mil paraules, si que sé que unes paraules reforcen enormement el missatge de qualsevol imatge. Intentaré que les fotos tinguin una certa periodicitat, ja que la intenció és que el blog sigui quelcom dinàmic i, a més, crec que tenir metes petites però amb un cert grau de rigidessa estimula en molt bona mesura la producció
Tot i estar-me presentant en català, val a dir que en les pròximes entrades hi seran presents tant el català com el castellà, i potser en alguna ocasió l'anglès.

Benvinguts i gaudiu al màxim d'aquest nou racó!