domingo, 7 de noviembre de 2010

Vitamina sol

No hi ha nutrient més important per portar una vida plena que la llum. Tenir-ne els nivells adequats en sang fa, per exemple, que el nostre cervell sigui incapaç de generar tristesa, aborriment ni sensació de monotonia; que els nostres ulls percebin amb més facilitat la bellesa; que la nostra oïda sigui més sensible al valor dels silencis i de les paraules sinceres o que els nostres músculs facials tendeixin a esbossar somriures amb més freqüència.

Malauradament, però, "llum" no és més que el nom que donem a un concepte abstracte que marca la diferència entre les vides grises i les alegres, i tan sols es pot equiparar a un nutrient en l'inabastable món de les metàfores. Aconseguir viure irradiant brillantor és, de fet, una guerra que ens acompanya durant tota la vida i en la qual podem donar gràcies si de tant en tant aconseguim guanyar alguna batalla.

Tanmateix, no deixa de resultar agradable imaginar que les metàfores fossin alguna cosa més que relacions d'idees i tinguessin validesa en el món en què vivim. Llavors, fer que tot brilli seria tan fàcil com agafar una cullera com la del bol de la foto de més amunt i fer un bon glop de llum amb llet.

jueves, 30 de septiembre de 2010

Ritmes


I quan ja saps quin camí agafar i et poses a recórrer-lo, t'adones que encara més important que saber per on tirar és tenir clar quin ritme pots aguantar, què estàs disposat a fer per seguir endavant, quins obstacles són els que et deixaran paralitzat i incapaç de seguir i qui o què t'ajudarà a sortejar-los.
No tothom sap caminar sempre amb la mateixa cadència, no tothom pot aguantar amb enteresa segons quins aiguats, no tothom pot acceptar els canvis amb la rapidesa adequada, no tothom aconsegueix decidir quina bifurcació agafarà abans d'estampar-se contra la valla protectora que les separa... I saber això és imprescindible, perquè és molt, massa fàcil creure que si t'endarrereixes és perquè alguna cosa no funciona en tu, quan en realitat... simplement estàs anant al teu ritme.

martes, 31 de agosto de 2010

Enlluernats


Paradoxalment, moltes vegades resulta que quan volem parlar d'allò que realment ens importa i més arrelat està en nosaltres és precisament quan les forces ens fallen i, enlloc de dir el que volem amb veu ferma i amb el cap ben alt, ho fem arrossegant les paraules mentre abaixem la mirada. Hi ha quelcom que ens enlluerna fortament, i enlloc de fer com voldríem i obrir de bat a bat les finestres que separen la nostra intimitat del món exterior i cridar als quatre vents, ens hem de conformar amb entreobrir lleugerament la persiana i emetre un xiuxiueig vergonyós.
Precisament per això, hi ha vegades que, per molt que sembli el contrari, la timidessa amb què es pronuncien les paraules és una bona mesura de la seva importància.

martes, 6 de julio de 2010

Llibertat?


Cada cop que penso en el món en què vivim, no puc evitar trobar que la llibertat de què tant s'ufanen les civilitzacions occidentals no és a hores d'ara més que una il·lusió purament retòrica que és manté per fer-nos creure el que no és.

L'abundància material ens ha encegat i ens ha portat a crear un sistema en què els diners passen massa sovint per sobre de les persones i dels seus drets bàsics. Aquesta situació fa que, sense que ningú es queixi massa, visquem encadenats a l'avarícia dels qui, a través d'un bombardeig publicitari i ideològic continu, ens fan creure, per exemple, que és normal comprometre's de per vida amb una feina que molts cops no ens omple per tal de pagar un preu de bojos per un grapat de maons ben col·locats que anomenem casa, que l'objectiu de les nostres vides és treballar sense parar per aconseguir diners amb què comprar un munt de productes superflus que ens faran creure'ns millors que els nostres veïns, o que absolutament tot està subjecte a les exigències competitives del capitalisme més salvatge, inclosos productes indispensables com el menjar, l'habitatge o les medicines.

La roda del luxe ens té atrapats per una o altra banda, ja sigui perquè ens desvivim per acumular més i més riqueses o, el que és encara pitjor, perquè ens desvivim perquè un altre les pugui acumular i no ens deixi tirats al carrer.

I ja podem disposar de tanta llibertat com ens vulguin fer creure, que mentre no deixem d'estar enlluernats per les mentides i les promeses d'una felicitat que mai arriba que hi ha intrínsiques en aquest sistema podrit, no en farem cap tipus d'ús i continuarem lligats de cap a peus a la dictadura subtil que governa el mal anomenat primer món.



Foto: Vista més o menys aèria de Barcelona que, potser, ajuda a agafar una mica més de perspectiva i adonar-se d'algunes de les coses dites més amunt.

viernes, 25 de junio de 2010

Anades i vingudes


De vegades, les ganes de provar certes coses en la pròpia pell i viure immersos en situacions noves guanyen per golejada qualsevol raó en contra que algú que ja ha passat per la mateixa experiència pugui argüir. I és que, tot i haver matat molts gats, la curiositat segueix essent un dels impulsos més arrelats en la naturalesa humana, i satisfer-la és crucial per viure sense retreure'ns haver desaprofitat oportunitats de ser feliços.
Hi ha experiències que s'han de viure. Això implica també que hi ha errors que s'han de cometre i mals tràngols que s'han de passar. Però, amb la perspectiva que atorga el temps, el més probables és que al final ens acabem adonant que també han valgut la pena.
A la foto: Els vehicles que surten de Barcelona són incapaços d'evitar amb els seus arguments per marxar-ne que una bona quantitat de cotxes hi entri. Ronda de dalt, Desembre del 2009

martes, 8 de junio de 2010

Rodríguez


Quan va sentir que començava a sonar la musiqueta que marca l'inici del telenotícies migdia, es va dir a si mateix que havia arribat l'hora d'aixecar-se del sofà. En qüestió de dues o tres hores, la seva família tornaria de les vacances a què, per motius professionals, no els havia pogut acompanyar, i la cuina semblava una cort de porcs. Si no volia patir sobre la seva pell la ira desfermada de la seva esposa, havia d'esmerçar totes les seves forces a reduir pràcticament a zero el nivell d'entropia de l'estança en un temps rècord.
Durant una hora i mitja que se li va fer eterna, va reparar la seva deixadesa amb una diligència admirable: va rentar tots els plats fins deixar-los lluents, va netejar els fogons com mai abans ho havia fet ningú, va fregar amb tant entusiasme que el terra enrajolat semblava un mirall i va tirar fins l'última engruna de pa al cubell que pertocava. Quan va haver acabat, va abandonar la cuina i se'n va tornar tot cofoi al menjador, disposat a rebre amb una càlida abraçada la dona i els nens.
Ignorava, però, que la seva estimada, en previsió que passés el que acabava de passar, li havia parat una trampa abans de marxar. La seva exigència higiènica era tal que no en tenia prou amb veure la casa neta com una patena a l'arribar, sinó que necessitava tenir la certesa que el seu marit era escrupolosament net absolutament cada dia. Per aquest motiu, havia instal·lat una càmera oculta a la cuina que delataria la laxitud higiènica del seu home i faria que, com cada any, la dona tingués un motiu fundat per esbroncar ben a gust el porc que tenia per espòs.




A la foto: Una imatge captada per la càmera esmentada unes línies més amunt.

domingo, 16 de mayo de 2010

The show doesn't always have to go on...


La tasca d'observar pot resultar a un bon espectador d'allò més profitosa. Escrutant adequadament el nostre entorn, és possible aconseguir extreure de la realitat petits tresors com una rialla, una frase memorable, un corpreniment instantani però intens, un secret amagat per algú o una lliçó per a tota la vida. És normal, doncs, que tothom tingui una predisposició natural envers l'observació i la indagació que, de vegades, es converteixen fins i tot en una necessitat irrefrenable.
Tanmateix, tot espectador que no vulgui sentir-se buit al cap d'un cert temps de contemplar espectacles hauria de tenir present un principi que mai no es pot passar per alt: tot allò que observem està subordinat a resultar útil per a la nostra propia existència, que és la funció més important de la nostra vida i la única que no ens podem permetre que tingui un argument massa trist.
Foto: Espectadors a la plaça de Sant Joan, durant la festa major de maig de Lleida de l'any 2009.

viernes, 23 de abril de 2010

Aigua sedosa


La selenor és un tipus especial de serenor que tan sols la lluna pot transmetre

miércoles, 31 de marzo de 2010

Bringupmusulmanwoman


Si no passa res d'estrany, cadascuna de les teules d'un teulat encaixa perfectament amb les del seu voltant, tot formant un trencaclosques eficient i en el qual cadascuna de les peces té molt clar quin paper ha de jugar.
Ara bé, les coses estranyes passen. De vegades, les circumstàncies adverses es conjuren i fan que algunes de les teules se surtin del lloc que, en principi, els hauria de pertocar ineludiblement en el sostre. Sovint, aquestes teules perdudes es troben soles i descol·locades enmig d'un mar de peces de ceràmica iguals que elles que semblen riure's de la seva desgràcia ensenyant-los dia rere dia com de bé encaixen en la teulada.
Però no sempre està tot perdut per les teules que han estat arrencades del lloc que els tocava.
De vegades, per un efecte màgic que no se sap si és obra de l'atzar o del destí, les teules perdudes coincideixen. I és llavors, i només llavors, quan troben la seva salvació. La necessitat de refer-se i trobar un sentit agermana els trossets perduts en la immensitat de la teulada, que saben que els és imprescindible donar-se recolzament mutu si no volen esfondrar-se.
(No sé si he triat una al·legoria massa encertada per dir el que volia dir, però, en tot cas, moltes gràcies, amics meus tots.)

miércoles, 24 de marzo de 2010

Lo de fuera y lo de dentro

En la realidad, todo sale siempre un poco más quemado que en el mundo que habíamos proyectado en nuestra mente...


... Entonces, ¿por qué no dejamos de pretender que la imaginación tenga un papel tan esclarecedor y nos concentramos en que no se nos queme la vida?

sábado, 13 de febrero de 2010

La fredor de les parets

Des de feia un temps, la gent no parava de repetir-li que no fotia pal a l'aigua. Allò el molestava profundament; sens dubte perquè els qui l'hi deien tenien tota la raó del món.
Un dia, cansat de la situació en què es trobava la seva vida, va resoldre que allò havia de canviar. Amb decisió, es va posar l'abric i se'n va anar a l'estany del parc del costat de casa seva. Va agafar el primer bastó que va trobar i el va tirar amb energia a l'aigua. El tros de fusta, però, no es va ni mullar.
El llac estava gelat, amb la qual cosa encara no havia pogut "fotre pal a l'aigua". Sense saber si plorar o riure, va girar cua i va marxar amb pas taciturn en direcció casa seva.
Foto: Un pal sobre la superfície gelada del parc de la Mitjana de Lleida. Febrer del 2010

lunes, 25 de enero de 2010

Equilibris



Un cos es troba en equilibri físic quan no actua cap força resultant sobre ell, és a dir, quan no pateix l'efecte de cap factor net que pretengui modificar el seu estat de repòs o moviment rectilini i uniforme. Ara bé, no tots els equilibris són iguals.
D'una banda, trobem el que es coneix com a equilibri estable. Aquest tipus d'equlibri es caracteritza pel fet que, si es trenca l'estat d'equilibri, la força que actua sobre el sistema que abans es trobava en equilibri pretèn dur-lo de nou a la posició d'equilibri.
D'altra banda, hi ha l'anomenat equilibri inestable. Els cossos que es troben en aquest tipus d'equilibri es comporten d'una manera diferent quan l'equilibri es trenca. La força que llavors comença a actuar sobre ells pretén allunyar-los cada vegada més de la seva posició d'equilibri, de manera que no tornen a "estabilitzar-se" de manera espontània.
És meravellós veure com la natura ens ofereix analogies tan boniques com aquesta per ajudar-nos a entendre'ns millor a nosaltres mateixos. Quan busquem la nostra propia estabilitat, potser fóra bo plantejar-nos si, a més d'estar en equilibri, el nostre equilibri és prou estable com per regenerar-se espontàniament quan topa amb dificultats.



Fotos:
-Les làmpades de la foto d'amunt són un exemple de sistema que es troba en un estat d'equlibri estable, ja que, si els donem una empenta, oscil·laran al voltant de la seva posició d'equilibri a causa de l'efecte de la força recuperadora que actuarà sobre elles.
-En canvi, la moneda de la foto de més a baix serveix com a exemple d'equilibri inestable. A la mínima que li donem un copet, el seu pes se l'endurà cap a la taula de billar, allunyant-la de la posició d'equilibri en què es troba a la foto.

viernes, 8 de enero de 2010

En el tren


Vio que había un tren. No sabía a dónde le llevaría, pero decidió gastarse 5 euros en el billete y dejar que la magia del viaje sin rumbo le llavase hacia los rincones más escondidos de su alma.
Se subió al tren. La máquina arrancó. Viajaron durante una hora por la ciudad. El tren se paró. La gente se bajó. Él hizo lo propio. Se sentía exactamente igual que cuando había subido.
Por culpa de los escritores que se llenaban la boca de gilipolleces acababa de malgastar 5 euros.