Cada cop que penso en el món en què vivim, no puc evitar trobar que la llibertat de què tant s'ufanen les civilitzacions occidentals no és a hores d'ara més que una il·lusió purament retòrica que és manté per fer-nos creure el que no és.
L'abundància material ens ha encegat i ens ha portat a crear un sistema en què els diners passen massa sovint per sobre de les persones i dels seus drets bàsics. Aquesta situació fa que, sense que ningú es queixi massa, visquem encadenats a l'avarícia dels qui, a través d'un bombardeig publicitari i ideològic continu, ens fan creure, per exemple, que és normal comprometre's de per vida amb una feina que molts cops no ens omple per tal de pagar un preu de bojos per un grapat de maons ben col·locats que anomenem casa, que l'objectiu de les nostres vides és treballar sense parar per aconseguir diners amb què comprar un munt de productes superflus que ens faran creure'ns millors que els nostres veïns, o que absolutament tot està subjecte a les exigències competitives del capitalisme més salvatge, inclosos productes indispensables com el menjar, l'habitatge o les medicines.
La roda del luxe ens té atrapats per una o altra banda, ja sigui perquè ens desvivim per acumular més i més riqueses o, el que és encara pitjor, perquè ens desvivim perquè un altre les pugui acumular i no ens deixi tirats al carrer.
I ja podem disposar de tanta llibertat com ens vulguin fer creure, que mentre no deixem d'estar enlluernats per les mentides i les promeses d'una felicitat que mai arriba que hi ha intrínsiques en aquest sistema podrit, no en farem cap tipus d'ús i continuarem lligats de cap a peus a la dictadura subtil que governa el mal anomenat primer món.
Foto: Vista més o menys aèria de Barcelona que, potser, ajuda a agafar una mica més de perspectiva i adonar-se d'algunes de les coses dites més amunt.
