Si no passa res d'estrany, cadascuna de les teules d'un teulat encaixa perfectament amb les del seu voltant, tot formant un trencaclosques eficient i en el qual cadascuna de les peces té molt clar quin paper ha de jugar.
Ara bé, les coses estranyes passen. De vegades, les circumstàncies adverses es conjuren i fan que algunes de les teules se surtin del lloc que, en principi, els hauria de pertocar ineludiblement en el sostre. Sovint, aquestes teules perdudes es troben soles i descol·locades enmig d'un mar de peces de ceràmica iguals que elles que semblen riure's de la seva desgràcia ensenyant-los dia rere dia com de bé encaixen en la teulada.
Però no sempre està tot perdut per les teules que han estat arrencades del lloc que els tocava.
De vegades, per un efecte màgic que no se sap si és obra de l'atzar o del destí, les teules perdudes coincideixen. I és llavors, i només llavors, quan troben la seva salvació. La necessitat de refer-se i trobar un sentit agermana els trossets perduts en la immensitat de la teulada, que saben que els és imprescindible donar-se recolzament mutu si no volen esfondrar-se.
(No sé si he triat una al·legoria massa encertada per dir el que volia dir, però, en tot cas, moltes gràcies, amics meus tots.)
... Entonces, ¿por qué no dejamos de pretender que la imaginación tenga un papel tan esclarecedor y nos concentramos en que no se nos queme la vida?