Avinguda Tibidabo

Com tothom que entra a l'estació, ell és allà per agafar un tren quan abans millor. A l'arribar, veu que hi ha un comboi aturat. Aquest és el final de la línia. Quan els trens arriben a aquesta parada, s'estan aturats una estona esperant a que la gent vagi pujant. Encara resten uns segons perquè la locomotora es torni a posar en marxa. Així doncs, es permet el luxe d'anar caminant xino-xano fins el vagó més proper.

A mig camí, però, una guspira encén la seva ment. Mira fixament el que hi ha sota els seus peus. És possible que ningú se n'hagi adonat? Al terra hi ha xocolata! Entusiasmat, s'ajup i comença a llepar les rajoles amb forma de xocolatina que cobreixen l'andana. Però en el gust d'aquell paviment no hi reconeix la xocolata, ni tampoc cap de les seves variants, com ara la xocolota blanca, la xocolata amb llet o la que té taronja amarga per dins. Més aviat troba que té un sabor bastant repulsiu; amb tocs de xiclet sec, regust a pixum de gos i virutes de vomitada. Fastiguejat, aixeca la mirada. Catant el terra ha perdut molt de temps, i ara el tren se n'està anant.

Per culpa d'aquest estrany caprici farà tard. Però almenys, pensa mentre immortalitza el moment fent una foto de la parada des de la seva perspectiva, conserva aquella actitut tan pròpia dels infants consistent en deixar volar la imaginació i no donar res per suposat. Al cap i a la fi, qui pot assegurar que enlloc d'adoquins no hi ha xocolota sense comprovar-ho per si mateix?

Foto: La possible instantània que el protagonista d'aquest relat podria haver capturat cap al final de la història. Estació FGC de l'Avinguda del Tibidabo, Barcelona, Agost del 2009

Risc

Surt a fer la seva feina. La seva barca és ràpida, i ben aviat serà prou lluny com perquè al seu voltant hi hagi poc més que foscor. Això és del tot normal per a ell. Aprofita la nit per anar a la zona on hi ha els peixos adequats, i quan s'hi pot veure comença a pescar. No li fa cap por la negror que l'envolta perquè sap que d'aquí no massa estona l'albada li portarà la llum que necessita per estar tranquil.

Avui, però, s'ha començat a fer preguntes. Què passaria si el sol no sortís i la nit es quedés fixada al cel? Al cap i a la fi, el fet que, des que té memòria, s'hagin acabat les nits per deixar pas al matí no vol dir que avui hagi de passar el mateix. Qui li pot assegurar amb una certessa total que l'aigua del mar tornarà a ser blava gràcies al començament d'un nou dia? Absolutament ningú.

S'adona que si segueix molta més estona pensant en aquestes coses es tornarà boig. S'aferra fortament al màstil del petit vaixell i segueix avançant, mentre, en veu baixa, resa perquè la costum s'imposi una vegada més.

Foto: La llum que surt correguda és la d'una barca que sortia a pescar de Bueu (Galícia) al voltant de les 6 del matí. Agost del 2009.

Efecte Doppler

Sé que t'allunyes de mi amb tota la força de què ets capaç. Cada cop recorres amb més fúria el camí que et porta cel enllà, lluny d'on jo m'he quedat. Això ho he pogut deduir amb facilitat observant que la llum que emet el teu LED és cada vegada més vermella, cosa que, segons el que estableix l'efecte Doppler, vol dir que la nostra velocitat relativa no para de créixer.

Tinc una base científica prou gran com per arribar a aquesta conclusió. Però, en canvi, sé tan poc de les persones que he estat incapaç d'evitar que acabessis fugint de mi. De vegades, deixem passar indolentment el temps, fins que és massa tard per canviar les coses i acabem lamentant-ho. Això és exactament el que em passa a mi ara mateix.

I tu d'aquí poc ja no seràs per a mi res més que la calor infrarroja d'una radiació que s'ha desplaçat fins i tot més enllà del vermell.