Canvi de fotograma

Hi ha canvis tan subtils que no es poden apreciar. Això, però, no vol dir que no arrosseguin amb ells tota una cadena de conseqüències.
De sobte i sense saber perquè, et pots adonar que un somriure que abans et deixava fred ara t'enamora; que, després de tota una vida vomitant en tastar-lo, el pà amb tomàquet t'encanta o que el déu en què mai havies cregut està present en tu i et dóna una pau interior sense precedents.
Els fotogrames de la pel·lícula de la nostra vida se succeeixen tan ràpidament que no podem captar el seu flux. De vegades, la imatge següent a la que acaba de passar no és la que esperàvem i, com que el canvi de fotograma s'ha produit sense que ens en percatem, ens trobem davant de situacions en què mai ens pensàvem que ens trobaríem. En un instant que ens ha passat de llarg i mai podrem recuperar, una guspira invisible ha brillat i ha canviat el nostre rumb. Potser allò tan fantàstic que anomenem màgia no és més que això.



Foto: El pas d'un fotograma al següent captat per mitjà d'una tècnica ultrasecreta. Bueu. Agost del 2009

Com qui sent ploure

Com li passa a tanta altra gent, un dia va caure víctima de la grip. Es trobava tan malament que, en contra de la seva voluntat, va haver d'estar-se uns dies sense sortir de casa. Mai havia estat una persona massa casolana. Només de pensar que no podia sortir a esbargir-se i s'havia de conformar amb moure's per en un petit espai que, de tan tancat, era gairebé claustrofòbic, es posava nerviós. Amb prou feines podia fer res per matar les hores de reclusió forçada i evitar caure presa de l'angoixa.

Una nit, però, va sentir com començava a ploure. Encuriosit pel que estaria passant, va agafar a corre cuita una cadira atrotinada i es va plantar davant la finestra de la seva habitació per contemplar més còmodament el que passava fora dels murs del seu bloc. Durant les següents tres hores, va observar embadalit com les gotes de pluja mullaven a marxes forçades els carrers, dificultaven la circulació dels cada vegada més escassos cotxes que hi havia i s'enganxaven ocasionalment al vidre de la seva finestra. Fins que no va parar de ploure no es va acabar de percatar del que acabava de viure. L'aigua que acabava de veure caure del cel l'havia sorprès molt gratament. En tots els anys que portava viscuts no s'havia adonat de la calma que li inspira ser testimoni des d'un lloc calent i aixoplugat de l'espectacle de les precipitacions.

Des d'aquella nit, cada cop que té ganes de descansar de tot plegat s'espera a que es faci fosc, agafa la seva vella cadira i s'asseu davant de la finestra de sempre a esperar la pluja.

Foto: Una nit plujosa a Lleida, Juny del 2009

Standby

Quan és de nit, la seva bombeta s'encén. Amb això, ajuda a que els carrers no siguin tan foscos i hostils. Gràcies a la seva tasca, els solitaris poden sortir a passejar el gos quan de matinada l'angoixa els envaiex, els sociables poden parlar i beure en un banc sense les limitacions que imposa la foscor i els enamorats poden contemplar en silenci les anades i vingudes de l'aigua del mar.

Quan es fa de dia, s'apaga. Sap que ja ha complert la seva funció i que seguir irradiant llum enmig de la claror que proporciona el sol seria inútil.

Encara que pugui semblar absurd, del seu comportament se'n pot prendre molt bona nota. I és que hi ha vegades que, per molt que ens empenyem en el contrari, no podem ser útils. Molts cops, quan això ens passa no sabem mantenir-nos en un segon pla i deixar que les coses segueixin el seu curs, sino que seguim intentant fer quelcom per participar. La majoria de vegades, aquests actes estèrils no fan més que embolicar la troca i inhabilitar-nos per actuar quan és el nostre torn. El millor que, al meu parer, es pot fer en aquest tipus de situacions és seguir l'exemple del fanal i, engollint-nos l'orgull, esperar a que arribi el moment de treure el que podem oferir.

Foto: Fanal del port de Barcelona, Juny del 2009