jueves, 17 de septiembre de 2009

Com qui sent ploure


Com li passa a tanta altra gent, un dia va caure víctima de la grip. Es trobava tan malament que, en contra de la seva voluntat, va haver d'estar-se uns dies sense sortir de casa. Mai havia estat una persona massa casolana. Només de pensar que no podia sortir a esbargir-se i s'havia de conformar amb moure's per en un petit espai que, de tan tancat, era gairebé claustrofòbic, es posava nerviós. Amb prou feines podia fer res per matar les hores de reclusió forçada i evitar caure presa de l'angoixa.

Una nit, però, va sentir com començava a ploure. Encuriosit pel que estaria passant, va agafar a corre cuita una cadira atrotinada i es va plantar davant la finestra de la seva habitació per contemplar més còmodament el que passava fora dels murs del seu bloc. Durant les següents tres hores, va observar embadalit com les gotes de pluja mullaven a marxes forçades els carrers, dificultaven la circulació dels cada vegada més escassos cotxes que hi havia i s'enganxaven ocasionalment al vidre de la seva finestra. Fins que no va parar de ploure no es va acabar de percatar del que acabava de viure. L'aigua que acabava de veure caure del cel l'havia sorprès molt gratament. En tots els anys que portava viscuts no s'havia adonat de la calma que li inspira ser testimoni des d'un lloc calent i aixoplugat de l'espectacle de les precipitacions.

Des d'aquella nit, cada cop que té ganes de descansar de tot plegat s'espera a que es faci fosc, agafa la seva vella cadira i s'asseu davant de la finestra de sempre a esperar la pluja.

Foto: Una nit plujosa a Lleida, Juny del 2009

2 comentarios:

Arcangelo dijo...

La foto i el text són genials. El que passa és que, no sé si ho saps, és que la foto és la mateixa idea (i de fet, és pràcticament pastada) que la de la carpeta de la UdL d'enguany. Sembla que en la llarga llista de possibilitats (plagi, influència, picada d'ullet...) també cal contemplar-hi la casualitat.

Anónimo dijo...

kar sem iskal, hvala