jueves, 10 de diciembre de 2009

Amb la paella per un mànec balder

Fins que no es donen les condicions climatològiques adequades, ni tan sols et pots enlairar un trist pam del terra que et condemna a la immobilitat.
Quan sembla que el vent bufa al teu favor, t'adones que la teva trajectòria és inestable. Alguna cosa que abans no et molestava ara et falla. Ja està! Ets tu mateix! Se t'han creuat els cables i, fins que no estiguin al seu lloc, no podràs dirigir-te allà on vols.
Amb penes i treballs, aconsegueixes desfer el teu embolic particular. Ara ets lliure de surcar el cel a la teva voluntat.
Per arribar aquí has hagut d'esperar i perseverar molt. I, tanmateix, un cop de vent inesperat et pot fer tornar amb una facilitat indignantment increïble a la situació inicial, quan estaves a terra i amb els cables creuats.

Però bé, tot sigui per aconseguir volar una estoneta curta, oi?



Foto: El Joan fent volar un estel a la platja de la Barceloneta. Desembre del 2009.

3 comentarios:

Araceli dijo...

Bona foto i bon títol. En llegir-lo no he pogut evitar el somriure de pensar en una paella volant... i sort que les vaques tampoc ho fan, que si no...! ;-)))
Bona foto, Gepe!

Arcangelo dijo...

La foto té un cert aire naïve molt xulo... La putada dels estels és que la seva essència és estar agafats per un humà...

Marta Sesé Fuentes dijo...

cables creuats.

a vegades, com en el cas dels estels, no depen d'un mateix el poder fer-los tornar a lloc.
és una llàstima.
sovint amb la voluntat no n'hi ha prou. però es clar, sense ella tampoc hi ha manera de començar :)

un petó gepe!